Avui és un dia estrany. Una vegada més, l’experiència em diu que no puc confiar en ningú, que no em puc il·lusionar per res. No entenc res. De cop, tot ha canviat. Tothom m’ha decepcionat. Ploro intentant trobar una explicació a tal egoisme. Però em quedaré aquí, tancada a la meva habitació. Així segur que ningú em podrà fer mal. Així segur no sentiré paraules sense sentit, dominades per l’egoisme que s’ha apoderat avui de la ciutat.
Jugar amb la profunditat de camp és una de les coses que més m’agrada de la fotografia. Ara bé, si pots aconseguir que aquesta profunditat de camp crei un efecte de maqueta, el resultat pot ser espectacular. Existeix un servei web gratuït per processar les teves fotos per a que tinguin aquest efecte maqueta (o tilt&shift). De debó, ho recomano a tothom, és realment curiós el resultat. O sinò, mireu aquesta fotografia que vaig fer un dia a Cadaqués, convertida en una “maqueta”.
D’acord, el resultat deixa què desitjar, però proveu de fer-ho amb fotografies de vistes cap a una ciutat des d’una certa altura, i no podreu parar de convertir en maquetes les vostres imatges.
A vegades, quan no sabia què fer, obria el seu diari i recordava les coses que havíem passat junts. El conservava ben a mà, per tenir més aprop allò que algun dia la va fer somriure. Les pàgines estaven cobertes d’imatges especials, fotografies inoblidables i cróniques de viatges. Però en algun racó, també hi reflectia el seu dia a dia més amarg. Tot i que havia llegit mil i una vegada aquelles linees de tinta blava, cada cop descobria un pensament nou que ella havia guardat amb por dins del seu cor.
Per enèssima vegada, avui l’havia obert. La primera pàgina ja em redescobria la seva olor, dolça i fresca a la vegada. Rellegir cadascuna de les paraules em feia sentir aprop seu. Acariciava les pàgines com si es tractés del seu rostre pàlid.
Sabia que ella havia estat feliç. I ara era l’únic que importava. Era l’únic que em motivava per seguir lluitant, per aconseguir entendre aquestes injusticies de la vida. Jo, mentrestant, seguiria recordant aquells secrets confessables que un dia em van fer somriure, i que ara no em deixen de fer plorar.
Després d’estar uns mesos provant com anava això de ser “blogger avançada”, entenent com a “avançada” pagar per tenir un blog en condicions, amb el meu propi hosting i amb el meu propi disseny, he decidit que, de moment, no tinc la necessitat de seguir invertint en va per una cosa que faig perquè m’agrada. El meu propòsit era conèixer des de dintre com és la veritable creació d’un bloc mínimament professional. Però és massa feina. Tinc la sort que, en els meus estudis, podré aprendre d’aquí pocs mesos de què va això de la programació i la creació de pàgines web. Llavors, segur que tornaré a marejar als qui em llegiu amb els problemes de bases de dades, dominis, hostings, virus, etc, etc, etc.
Mentrestant, intentaré començar de nou. Per variar. Em conformaré amb anar canviant de tant en tant la plantilla de disseny del meu bloc per fer-lo més elegant, minimal o, segons com tingui el dia, agressiu. Per això ja us aviso ara: si algun dia d’aquests visiteu el bloc i està totalment canviat, no patiu, sóc jo, que per voler ser tan perfeccionista, li he canviat el disseny. És el que té un bloc personal, que reflecteix al seu autor o autora, fent-lo especial (o avorrit).
Doncs sigui dit. Benvinguts de nou a Sincerament… Teniu les portes obertes per xafardejar, criticar o comentar qualsevol cosa. Això sí, respectant els drets d’autor. Que si no, m’enfado!
|
