Bloc personal
Minvant
Cerco el nom d’aquest sentiment. El meu somriure minva. Se’n va. Es sent sol i marxa a poc a poc. La pluja es confón amb les meves llàgrimes i salto sense por al buit que sempre he temut. Ja no miro enrere. Ja res existeix. Els meus pensaments deixen de pensar. El meu cor deixa de bategar i de cop i volta no veig res. Sé què està passant i no ho vull acceptar. Encara és massa aviat. Encara he de cumplir allò que tan havíem somiat. De cop deixa de ploure. Les llàgrimes ja s’han assecat. Un glop de saliva amarga recòrre el teu cos. No t’allunyis de mi. No veus que encara tinc forces? Torna, gira’t i fes-me un petó. I dóna’m vida un altre cop. Veuràs com obro els ulls. Veuré com estàs al meu costat. Veuré les teves llàgrimes però també el teu somriure. Tornaré per veure’t. Per veure aquest somriure. Per viure allò que ens queda per viure aprofitant cada instant com si realment fos l’últim. Per escoltar: Caic, de Gerard Quintana
Un sentiment, una fotografia i una frase
Quan t’agrada el món de la fotografia, t’agrada el procés de créixer cada dia amb les fotografies que realitzes, i veure com, poc a poc vas aprenent dels errors que pot cometre qualsevol fotògraf principiant. Fa un temps vaig sentir a parlar sobre els “365projects”. Aquest projecte tracta de realitzar una fotografia cada dia durant un any. Així dit, sembla una tasca fàcil de realitzar; però el que comporta dur la càmara durant tot el dia a sobre, i haver-li de dedicar un temps cada dia, fa que sigui tot un repte de motivació i de superació personal. Cada dia vivim experiències, sentiments i sensacions que podem immortalitzar a través de la fotografia. I arrant d’això neix el projecte que tinc intenció de començar. I és que: cada dia, a partir d’aquest dissabte, realitzar una fotografia que reflecteixi un sentiment, adjuntant-la amb una frase o cita que l’expliqui d’alguna manera. La meva intenció, a través d’aquest projecte, és créixer com a fotògrafa i trobar el meu estil personal; a més de que em serveixi com a un mètode d’autodisciplina i per millorar la meva força de voluntat. També, vull descobrir una nova manera de veure les coses que m’envolten, deixant [...]
Màgia
Hi ha moments en la vida, en que no saps ben bé per què, però tens ganes de fugir. De marxar molt lluny d’aquí. De desaparèixer per un temps i veure, en tornar, que tot ha canviat cap a millor. Aquest últim mes han passat moltes coses que han provocat un canvi molt important en la meva vida. Coses que mai hauria pogut imaginar que passarien i que canvien totalment un futur que semblava que ja estava escrit per mi. És difícil enfrontar-se a una decisió tant important, quan saps que les persones que t’estimes i que t’envolten, hauran de patir. Tan de bo fos més fàcil prendre una decisió que creus que és la correcta per a tu, i no haver de patir per veure com la teva gent ho passa malament. Però llavors una mà gairebé desconeguda s’acosta, i te l’ofereix, per recolzar-t’hi quan ho passes malament, i per agafar-la ben fort quan tinguis ganes de cridar. I és llavors quan veus que aquell futur ja dibuixat no és el que realment desitjaves per tu, que necessites ser egoista per una vegada a la vida. Deixar tota una època en darrera. Començar a caminar per un nou camí [...]
Adéu, Febrer
Que sí, que sí. Que avui escric. Avui sí. Just abans que s’acabi el mes més estressant des de fa temps (Exàmens, treballs, viatges amunt i avall, guions, vídeos… Buff). I si no he escrit abans, no és per què no tingués coses per explicar, no. Si no perquè no he tingut ni un momentet d’ordenar les meves idees o pensaments. Avui la tramuntana fa acte de presència a l’Empordà, i tot i que encara tingui molta feina per fer aquesta setmana, els dies de tramuntana és quan millor em sento, i més ganes d’escriure tinc. Per molt que sembli paradoxal, em podria passar resumint aquest Febrer durant un any sencer, de les coses que han passat. El temps i l’espai s’han relativitzat d’una manera que desconeixia completament, fent que el que queda aprop sembli molt més lluny, i que el que dura hores, sembla que hagi durat minuts (I viceversa). Aquest mes també el podria resumir en preguntes, posant interrogant a cadascun dels meus pensaments i sentiments. També puc resumir aquest Febrer com un mes de cançons que semblen que s’hagin escrit espressament per mi. Però si d’alguna manera podria resumir bé aquest Febrer és pel somriure que m’ha [...]
Tanca els ulls
Espera’m. Encara no marxis. Deixa’m tancar els ulls amb tu. Junts. A la vegada. De fons, ens hi veurem a nosaltres. Dues persones, agafades de la mà, mirant per una finestra. El que tindrem davant nostre serà el paisatge més bonic que algú pugui arribar a veure mai. Serà un lloc on, a través de la força dels dos, totes les sensacions que sentim prendran forma. Serà un lloc on hi sobren les paraules. On no caldrà ni tan sols mirar-nos. On només sentint-nos tan a prop l’un de l’altre sapiguem què fem allà. I llavors somriurem, un cop més. I cada passa que fem, davant nostre, creixerà tot això que tenim dins. I no ens caldrà obrir els ulls per saber que som feliços així. Sabem que, mentre tinguem les mans agafades, ningú ens podrà fer fugir d’aquest indret. No em deixis anar la mà. Recordem per un moment totes les frases que ens hem dit fins avui. Pensem, ara, totes les que encara ens queden per dir. I ara obre els ulls, mira’m, i somriu. De veritat creus que enlloc podràs ser més feliç? Per escoltar: Ara, de Lax’n’Busto
Entre nosaltres
Vius en una eterna innocència que no vols que s’adormi. Tanques els ulls per no veure què hi ha realment davant teu. Tens por de donar un pas en fals. De fer-te falses espectatives. De tornar-te a equivocar. Desitges escoltar una cosa, però la realitat t’espanta. I llavors, una mà estranya et descobreix els ulls d’aquesta vena negre que els cobria fent-te la pregunta del milió. Allò que et preguntaves però que no gosaves ni pensar. I no ho vols acceptar. Vols pensar que no hi ha res estrany en tot allò. Que només sou dues persones a qui els agrada parlar de les vostres coses. Sense més explicacions. I, tot i que respons amb un no, en realitat, saps que es tracta de un no ho sé. I quan esteu junts, saps que allò que et preguntes mai seria possible, que no té cap sentit qüestionar la raó de ser de la vostra amistat. Però quan marxa, és quan la paraula impossible deixa d’existir. I és llavors, quan obres els ulls i t’adones que no entens la manera com es comporta amb tu. És quan et preguntes si és així amb tothom, o no. Saps que aquesta sensació no [...]
