Veig com s’acosta el principi, però també veig ben aprop el final. Veig les tardes fent feina, però les veig al teu costat. Les veig dins d’un somni que quedà encara massa llunyà. Ara toca començar a lluitar pels nostres somnis. Tardaran tan arribar com nosaltres els fem esperar.

Per escoltar: Somni d’hivern, d’Albert Solà

Aquell dia estrenava roba. Volia sentir-se guapa. Atractiva. Eren poc més de les set del matí, mentre es vestia, quan va pensar que volia agradar-lo. Seria el segon cop que es veien, tot i que duien setmanes parlant per internet.

Aquell cop estava més nerviosa que la primera vegada que es van veure. De fet, era normal. Era el primer cop que quedaven per anar a fer un volt sols.

Va agafar el tren de les 8.17, com sempre que anava a classe. Aquest cop, però, no s’aturaria a Girona. Arribaria fins a Barcelona. Quan va arribar, pocs minuts més tard de les deu. Ell l’estava esperant, recolzat en una màquina de begudes, i ben aprop de les escales que duien al vestíbul de l’estació.

Es van fer dos petons i van sortir a l’exterior. Feia un dia radiant. No semblava febrer. Ella, que no es coneixia gaire la ciutat, es va deixar guiar pel noi que l’acompanyava. Ell la va dur a un bar que frenqüentava amb els seus companys de classe. Després de demanar-se dues napolitanes i dos cacaolats, van anar a seure al fons, on no se sentia la cridòria dels cotxes i de la gent del carrer. Es van passar més de tres hores parlant. Les tres hores més curtes de les seves vides. Parlaven d’aquelles coses que els interessava, mentre anaven sorgint casualitats i aficions comunes.

A la tarda, ella havia quedat amb una companya de classe per gravar un reportatge per la revista de la universitat. Però no tenia gens de ganes que arribés la hora d’acomiadar-se amb el noi.

Aviat va arribar l’hora de marxar d’aquell bar i de trobar-se amb la seva companya. Van estar uns minuts esperant-la. Mentrestant, ell li explicava coses de la seva vida, i ella l’escoltava atentament. Poc més tard es van quedar en silenci i ella va aprofitar per confessar-li que avui estrenava roba. Ell, il·lusionat, va dir que era un honor haver-la estrenat el dia en que quedaven a soles per primera vegada.

Quan va arribar la seva companya, van anar a dinar a un restaurant de menjar ràpid que quedava aprop del lloc on anirien a gravar aquella tarda. Ella cada cop veia més aprop el moment del comiat, i no ho volia acceptar. Li va preguntar al noi si volia acompanyar-les a buscar les acreditacions i ell va accedir encantat.

Però després de recollir les acreditacions, va arribar el moment més temut del dia. Ell es va acomiadar de les dues, i va marxar per allà on havia vingut. Mentre ell s’allunyava, ella va girar el cap, per si aocnseguia reconèixe’l a través de la multitud. Però no ho va aconseguir.

Just quan va tornar a girar-se cap endavant, la seva companya li va fer una pregunta estranya, que ella en cap moment s’havia plantejat. Li va preguntar si hi havia alguna cosa, entre ells dos. Ella es va quedar sorpresa, però va somriure excusant-se que només feia dos dies que es coneixien. Llavors la seva companya va argumentar que no ho semblava, i les dues van seguir caminant cap al lloc de la gravació.

Durant la gravació, ella no podia evitar tremolar. No sabia si d’emoció, o si era per què aquella pregunta l’havia capficat. L’únic que sabia era que tenia unes ganes horribles d’arribar a casa i comentar-li al noi què havia pensat d’ells la seva companya.

Potser van ser reflexions, pensaments i sentiments que venien d’una intuïció poc fonamentada, potser fins i tot van néixer del no-res, però van marcar un abans i un després en les seves vides.

Per escoltar: Entre nosaltres, de La Porta dels Somnis

Sento com el teu cos m’abriga del vent i del fred que fa al carrer, mentre admirem el glaç que hi ha sobre l’aigua. Sentir-te aquí, tan aprop meu, em fa sentir especial. Abraçar-te. Desitjar aturar el temps sense èxit. Pensar que no hi ha demà. Agafar-te de la mà i dir-te que no marxis. Que necessito la teva escalfor en un dia tan gèlid com aquest. Que quan ets lluny, la vida del meu voltant es torna un malson del que lluito cada dia per despertar. És tan difícil somriure sense veure com el teu somriure em dóna forces per seguir endavant.

Per escoltar: Com el vent, de Menaix a Truà

Ja són quatre dies consecutius sense sortir de casa. I això tot just ara comença. He de confessar que m’agrada més la fred que la calor. Però en dies com aquests que es mescla amb la tramuntana, és exageradament horrible.

Per escoltar: L’Antàrtida és freda, d’Els Amics de les Arts

El dia ha començat quan el so d’un sms m’ha despertat. Eren els de l’ERAM, dient que ens havien anul·lat l’examen per causes climatològiques. Tot seria una bona manera de començar el dia si no fos per aquest sms ha arribat a les 7.30.

Les previsions, indicant que podria nevar en qualsevol moment, m’han fet estar atenta durant tot el dia al radar del meteocat, mentre carregava la càmera per poder fer alguna fotografia decent. Tot el sant dia esperant. I sí, podria haver aprofitar per estudiar, però la il·lusió que em provocava una nevada imminent m’ho impedia.

I ara, quan ja és fosc de fa estona, per fi han començat a caure quatre flocs de neu. I dic quatre, perquè realment són quatre. M’haurieu d’haver vist davant la finestra, comptabilitzant cada floc amb l’emoció de com si es tractés d’un estel fugaç.

En definitiva, un dels dies més inútils de la meva vida.

Per escoltar: Cau la neu, d’El petit de cal Eril

Recordo molts instants del febrer de fa un any. Un febrer de noves experiències. De canvis. De por. D’amor. I d’actuar només amb el cor. I el recordo com el millor febrer de la meva vida.

Ara, un any més tard. Inauguro un altre febrer. I ho faig amb un bol de maduixes amb sucre. Dolces i plenes d’il·lusions per a que aquest febrer sigui el segon millor febrer de la meva vida.

Per escoltar: Sol de febrer, de Gossos

Ningú és tan semblant a una altra persona com per ser la seva mitja taronja. Ningú és perfecte. Però no importa. Som mitges taronges de diferents tarongers. El nostre suc ens dóna energia, ens dóna forces i ens impulsa cap endavant. No ens bevem amb impaciència. El suc de dues mitges taronges és limitat i s’acaba aviat. Hem de beure a poc a poc. Gaudint de cada glopet que ens fa calmar la set.

Per escoltar: 1/2 taronja, d’El fill del mestre

Tu. Jo. Abraçats. El temps aturat. I no ens cal res més.

Per escoltar: Instants del temps, de Sopa de Cabra

Què he de fer, si no sóc suficient pacient per esperar a que acabi de nevar per preparar la motxilla i deixar que la neu em guiï. Què he de fer, si he d’escollir entre el que vull i el que potser hauria de fer? He de renunciar a deixar-me portar pel cor?

Per escoltar: Ho he escrit per tu, de Jofre Bardagí

És una sensació tan estranya. Tan contradictòria. Veig com els plomalls d’aquesta dent de lleó es dispersen amb el vent i ja penso en nosaltres. No sé com sentir-me. No sé ni si he de plorar o he de riure. Però no puc parar de pensar-hi. Tinc un moment que no entenc gravat a la memòria, clavat al meu cap. I tinc por. Por de tenir por. Por de que tinguis por.

No hi ets. Em sento sola. Necessito abraçar-te un cop més i que em tranquil·litzis com ho fas sempre. Ho necessito més que mai.

Per escoltar: Al teu costat, de Sau