És difícil escriure sobre coses que no t’agradaria escriure mai. És difícil enfrontar-se per primera vegada a tot això. Però si us plau, diga’m que, allà on ets, estàs bé. Només volia tornar-te a donar les gràcies per tot el que m’has ensenyat aquests anys. Volia agrair-te una vegada més haver-me donat la oportunitat de conèixer la persona que avui m’acompanya. Però sobretot, vull donar-te les gràcies per haver pogut compartir el teu últim concert juntes.

Perquè sé que, allà on siguis, segueixes cantant totes les les cançons que un dia em vas descobrir, i que la música sempre t’acompanyarà. Sempre et duré al cor, julieta d’ulls blaus.

Per escoltar: Que boig el món, de Lax’n'busto

Em vaig dir, en acabar el projecte 365, que m’agafaria unes mini-vacances d’escriure. Però crec que això se me n’ha anat de les mans. Portava un mes sense escriure. I per què no reconèixer-ho, gairebé també un mes sense fer massa fotos.

Tot i així, he tingut temps de començar a pensar en futurs projectes fotogràfics. Així com també nous projectes per intentar aconseguir una càmera rèflex nova amb un parell d’objectius el suficient decents com per dedicar-me de debó a la fotografia. I és que tot i agradar-me tantíssim fer fotos, em costa de creure que algun dia pugui dedicar la meva vida a viure exclusivament de les fotografies que faig.

Actualment, tothom té una càmera a les mans sempre que vol. I si algú necessita realitzar una fotografia per documentar un fet o per mostrar un paisatge que té a l’abast, és tan fàcil com apretar el disparador. El fet de poder tenir una fotografia gratis i poder processar-la gairebé instantàneament, fa que cada cop es menyspreï més la tècnica i la qualitat creativa i expressiva de la fotografia en sí. Ara, els antics clients que et demanaven fer fotos s’han comprat una càmera rèflex amb el dial sempre apuntant al mode automàtic i creuen que ja no els és necessari el teu servei.

Per tant, els que comencem, però volem dedicar-nos a la fotografia, sembla que cada vegada ens haurem d’esforçar més per sobresortir i poder ser considerats fotògrafs de debó: innovar i realitzar projectes sorprenents per poder tenir algun reconeixement i que això ens permeti viure del que més ens apassiona, la fotografia.

Abans d’acabar aquest apunt general sobre el present de la fotografia, m’agradaria que veiessiu un documental realitzat pel primer fotògraf que vaig conèixer personalment, en Roger Lleixà, que parla sobre el present i el futur del fotoperiodisme amb alguns dels fotògrafs més reconeguts de Catalunya:

Deixant de banda això, he de dir que jo, a més, tinc un altre problema. M’agrada dedicar-me també, a altres coses. La rutina no m’agrada, i a banda de fer fotos també m’agrada maquetar, dissenyar pàgines web, escriure, realitzar i editar videos, etc. I crec que si només em dediqués en serio a una d’aquestes coses, m’acabaria cansant. Tanmateix, crec que si no m’especialitzo en res, o si m’especialitzo en tot, a la llarga hauria d’acabar limitant molt el meu coneixement per alguna banda. I no podria dedicar-me en cos i ànima a res en concret.

Però bé, després d’aquesta reflexió amb veu alta que deixa al descobert les incerteses sobre el meu futur professional, el que volia jo avui era mostrar algunes de les fotografies que vaig poder fer durant Setmana Santa a San Sebastián. En el que va ser el meu primer viatge de veritat, i en el que vaig poder gaudir plenament de la millor companyia del món:

Feia molt temps que hi donava voltes. Em preguntava quant s’havia d’aprendre en realitzar un projecte 365. Vaig aprofitar el tomb que la meva vida acabava de fer, i un projecte personal que havia realitzar per una assignatura de la universitat, per començar. Com que s’acostava el meu aniversari, vaig pensar que aquell era el millor dia per començar.

Només duia seixanta dies quan em va tocar exposar el projecte davant la classe. Per mi, va ser un dia molt especial. Vaig entregar a cadascun dels meus companys una de les fotografies que ja havia fet, amb un text optimista al darrera. Em va sorpendre molt gratament que, un cop acabada l’exposició, la gent se m’acostès i em donés les gràcies per aquell detall tan valuós per ells. No sé si alguns d’ells encara se’n recorden d’aquell dia, ni si segueixen guardant la fotografia (això ja ho dubto més), però per mi va ser un dia realment màgic.

Va anar passant l’any, amb dies més inspiradors que d’altres. I ara que acabo el projecte m’adono que he après molt. No tant tècnicament, però sí expressivament. M’he adonat que una fotografia, si no mostra una acció realitzada per l’home, o una conseqüència d’aquesta, ja no té un missatge tant potent. M’he adonat que fotografiar un paisatge més aviat verge, sense potenciar l’acció humana, que només és bonic als ulls, no és tant trancendent. No impacta tant. Un dels principals factors que em va animar a fer el projecte, també va ser l’ansia d’aprendre a transmetre un missatge en cada fotografia, doncs és l’element essencial d’aquest mitjà de comunicació. I si bé en algunes ocasions no ho he aconseguit, he pogut reflexionar cada vegada més sobre com aconseguir que les fotografies mostrin alguna cosa més que una bellesa superficial. I és que apretar el disparador és només el final d’un procés enorme de creativitat tècnica i expressiva que s’utilitza amb una intenció comunicativa específica.

Només fa un dia que no he de pensar en cap fotografia, text i cançó, i ja sento que m’he deixat de fer alguna cosa important, avui. Aquest projecte ja s’havia convertit com en una mena d’hàbit. Una rutina que per sort mai he vist que se’m feia pesada. He de recòneixer que alguns dies, ja era fosc, i jo seguia sense saber quina foto fer. En canvi, hi ha hagut altres dies que havia fet tantes fotos que em costava escollir. I en part, és una llàstima, doncs són fotos igual o més bones que he deixat en un raconet del Lightroom per processar i sense publicar enlloc, cosa que m’ha fet desvaloralitzar-les d’alguna manera.

Però, sigui com sigui, mai m’he desanimat. En cap moment m’he plantejat deixar el projecte a mitges. I és que la gent que m’envolta, que ha viscut aquest projecte aprop meu, ha fet que tot això valgués la pena. Cada comentari sobre el projecte que m’ha fet la gent, m’ha motivat per continuar. Per comprovar que totes aquelles fotografies i tot el que he escrit ho ha vist algú. Que no ha quedat en un racó amagat d’internet, sinó que hi ha hagut sempre algú que s’ha pres la molèstia de preguntar-se què havia escrit avui, i quina foto havia fet. I des d’aquí, vull donar les gràcies a totes aquestes persones que, de vegades sense ni adonar-se’n, m’han ajudat tant. Que han fet possible que avui escrigui això, i que m’han fet somriure en algun moment d’aquests 365 dies. Gràcies, de veritat.

I fins aquí el resum diari del meu vinté aniversari. Ara toca començar de nou, amb nous projectes, i amb 21 anys.

Quan t’agrada el món de la fotografia, t’agrada el procés de créixer cada dia amb les fotografies que realitzes, i veure com, poc a poc vas aprenent dels errors que pot cometre qualsevol fotògraf principiant. Fa un temps vaig sentir a parlar sobre els “365projects”. Aquest projecte tracta de realitzar una fotografia cada dia durant un any. Així dit, sembla una tasca fàcil de realitzar; però el que comporta dur la càmara durant tot el dia a sobre, i haver-li de dedicar un temps cada dia, fa que sigui tot un repte de motivació i de superació personal.

Cada dia vivim experiències, sentiments i sensacions que podem immortalitzar a través de la fotografia. I arrant d’això neix el projecte que tinc intenció de començar. I és que: cada dia, a partir d’aquest dissabte, realitzar una fotografia que reflecteixi un sentiment, adjuntant-la amb una frase o cita que l’expliqui d’alguna manera.

La meva intenció, a través d’aquest projecte, és créixer com a fotògrafa i trobar el meu estil personal; a més de que em serveixi com a un mètode d’autodisciplina i per millorar la meva força de voluntat. També, vull descobrir una nova manera de veure les coses que m’envolten, deixant de fer aquelles típiques fotografies que només són maques als ulls, sense que transmetin cap missatge. Per aconseguir-ho, m’acompanyaré (a més de la meva càmara) d’una llibreteta on aniré apuntant idees per noves fotografies, així com frases i diferents sensacions o sentiments.

De fet, el que ha fet que comencés aquest projecte ara, i no abans, ha estat el punt d’inflexió que ha patit la meva vida durant les últimes setmanes; i que he començat una assignatura de la universitat que consisteix en desenvolupar un projecte creatiu personal lliure. Aquest projecte l’hauré d’entregar a finals de maig o principis de juny; però espero no caure en la temptació de deixar-ho còrrer llavors, i poder-lo continuar fins d’aquí un any.

En principi, intentaré penjar a aquest blog la fotografia cada dia, però si algun dia pel que sigui no em puc connectar a internet, no us penseu que he abandonat, ni que he fet trampes!

Bé, espero ensortir-me’n i poder-vos anar explicar de tant en tant com va avançant el projecte; així com també m’agradaria que m’acompanyéssiu a descobrir com es pot anar millorant dia rere dia a través d’un sentiment, una fotografia i una frase.

Així doncs, ja puc dir que la primera fotografia serà del pròxim 26 de Març, el dia del meu 20é aniversari.

Hi ha moments en la vida, en que no saps ben bé per què, però tens ganes de fugir. De marxar molt lluny d’aquí. De desaparèixer per un temps i veure, en tornar, que tot ha canviat cap a millor. Aquest últim mes han passat moltes coses que han provocat un canvi molt important en la meva vida. Coses que mai hauria pogut imaginar que passarien i que canvien totalment un futur que semblava que ja estava escrit per mi.

És difícil enfrontar-se a una decisió tant important, quan saps que les persones que t’estimes i que t’envolten, hauran de patir. Tan de bo fos més fàcil prendre una decisió que creus que és la correcta per a tu, i no haver de patir per veure com la teva gent ho passa malament.

Però llavors una mà gairebé desconeguda s’acosta, i te l’ofereix, per recolzar-t’hi quan ho passes malament, i per agafar-la ben fort quan tinguis ganes de cridar. I és llavors quan veus que aquell futur ja dibuixat no és el que realment desitjaves per tu, que necessites ser egoista per una vegada a la vida. Deixar tota una època en darrera. Començar a caminar per un nou camí amb un paisatge on ja hi comencen a sortir unes flors que saps que no es pensiran mai.

Ara, la mà que m’acompanyi en aquest camí de la vida serà una altra. I sé que costarà d’acceptar, i d’acostumar-s’hi; però no us equivoqueu: jo no he canviat, ni canviaré mai. No em fa por recordar, de quedar-me amb tots els bons moments viscuts durant tants anys. Però és cert que tampoc puc ni vull escollir quins sentiments viure, quan coneixo a una persona que entén cadascun dels meus somriures i que coincideix en cadascun dels meus pensaments. Suposo que, en el fons, la màgia de l’amor és tan sincera com difícil d’explicar.

Per escoltar: Els teus somnis, de Sopa de Cabra

PD: Estic preparant una cosa nova. Un projecte molt engrescador que m’agradaria posar en pràctica en aquest mateix blog, arrant d’una assignatura que fem a la universitat. Així que, qui vulgui saber de què es tracta, us demano que us manteniu atents al blog, que d’aquí unes dues setmanes explicaré de què tracta aquest projecte que tinc en ment.

Que sí, que sí. Que avui escric. Avui sí. Just abans que s’acabi el mes més estressant des de fa temps (Exàmens, treballs, viatges amunt i avall, guions, vídeos… Buff).

I si no he escrit abans, no és per què no tingués coses per explicar, no. Si no perquè no he tingut ni un momentet d’ordenar les meves idees o pensaments. Avui la tramuntana fa acte de presència a l’Empordà, i tot i que encara tingui molta feina per fer aquesta setmana, els dies de tramuntana és quan millor em sento, i més ganes d’escriure tinc.

Per molt que sembli paradoxal, em podria passar resumint aquest Febrer durant un any sencer, de les coses que han passat. El temps i l’espai s’han relativitzat d’una manera que desconeixia completament, fent que el que queda aprop sembli molt més lluny, i que el que dura hores, sembla que hagi durat minuts (I viceversa).

Aquest mes també el podria resumir en preguntes, posant interrogant a cadascun dels meus pensaments i sentiments. També puc resumir aquest Febrer com un mes de cançons que semblen que s’hagin escrit espressament per mi.

Però si d’alguna manera podria resumir bé aquest Febrer és pel somriure que m’ha acompanyat durant aquests vint-i-vuit dies. Un somriure que ha estat present en cadascun dels instants que el cor m’agafava de la mà, cada cop que he tancat els ulls i m’he deixat endur pel vent, portant-me a un món de somnis que de cop i volta es convertien en realitat.

Però tot i que que aquest Febrer s’acaba, sé que la màgia d’aquests somnis no es perdrà en la realitat que ens toca viure, almenys fins que sigui hora de llevar-se.

Per escoltar: Mariposa, de La Oreja de Van Gogh

Espera’m. Encara no marxis. Deixa’m tancar els ulls amb tu. Junts. A la vegada. De fons, ens hi veurem a nosaltres. Dues persones, agafades de la mà, mirant per una finestra. El que tindrem davant nostre serà el paisatge més bonic que algú pugui arribar a veure mai. Serà un lloc on, a través de la força dels dos, totes les sensacions que sentim prendran forma. Serà un lloc on hi sobren les paraules. On no caldrà ni tan sols mirar-nos. On només sentint-nos tan a prop l’un de l’altre sapiguem què fem allà. I llavors somriurem, un cop més. I cada passa que fem, davant nostre, creixerà tot això que tenim dins. I no ens caldrà obrir els ulls per saber que som feliços així. Sabem que, mentre tinguem les mans agafades, ningú ens podrà fer fugir d’aquest indret. No em deixis anar la mà. Recordem per un moment totes les frases que ens hem dit fins avui. Pensem, ara, totes les que encara ens queden per dir.

I ara obre els ulls, mira’m, i somriu. De veritat creus que enlloc podràs ser més feliç?

Per escoltar: Ara, de Lax’n'Busto

Vius en una eterna innocència que no vols que s’adormi. Tanques els ulls per no veure què hi ha realment davant teu. Tens por de donar un pas en fals. De fer-te falses espectatives. De tornar-te a equivocar.

Desitges escoltar una cosa, però la realitat t’espanta. I llavors, una mà estranya et descobreix els ulls d’aquesta vena negre que els cobria fent-te la pregunta del milió. Allò que et preguntaves però que no gosaves ni pensar. I no ho vols acceptar. Vols pensar que no hi ha res estrany en tot allò. Que només sou dues persones a qui els agrada parlar de les vostres coses. Sense més explicacions. I, tot i que respons amb un no, en realitat, saps que es tracta de un no ho sé.

I quan esteu junts, saps que allò que et preguntes mai seria possible, que no té cap sentit qüestionar la raó de ser de la vostra amistat. Però quan marxa, és quan la paraula impossible deixa d’existir. I és llavors, quan obres els ulls i t’adones que no entens la manera com es comporta amb tu. És quan et preguntes si és així amb tothom, o no. Saps que aquesta sensació no és com la de les altres vegades. Que el que havies somiat altres temps, amb diferents protagonistes, s’anava personificant.

Perquè, al cap i a la fi, són coses que només vosaltres dos podeu entendre. I tens por, perquè saps que si et diu que caiguis, cauràs. I no voldràs aixecar-te. Mai més.

Per escolar: Entre nosaltres, de La Porta dels Somnis

“Potser el milor és no donar-li tanta importància a algunes coses. El que hagi de passar, ja passarà.”

De cop i volta, la persona de qui menys sospitaves, et demana permís per entrar a la teva vida. I ho fa de manera casual. Sense cap pretenció aparent. És per això que li concedeixes una oportunitat per conversar i demostrar-li que en el fons ets una persona agradable.

Recordes que fa temps que el coneixes. I te’n fas creus que tot just ara vulgui sortir del seu niu, volar, piular, i parlar amb tu. Però t’agrada aquesta sensació de tenir a algú a qui escoltar i algú que t’escolti. Sense prejudicis. Sense experiències anteriors compartides que puguin canviar la percepció de vosaltres mateixos.

I són converses fredes, que a mida que es van acumulant, es converteixen en confidències, sentiments i confessions. Intentes no donar importància a aquellles paraules efímeres, però cada cop et costa més.

Llavors és quan el comences a mirar amb uns altres ulls. Uns ulls que recorden els pocs moments que heu compartit. Mentre el mires, et preguntes si li haurà agradat passar la tarda amb tu, o si almenys recorda alguna de les vostres converses. Esperes, en algun moment, creuar la mirada entre la multitud i somriure a la vegada. Sabent en tot moment què recordeu amb aquell somriure. Però no. T’estranya aquella sensació no recíproca. Més aviat et decep.

Però no passa res. Perquè aquella mateixa tarda seguireu el rumb de les vostres converses. Com si fossin vides paral·leles a la realitat, en un món on no existeix l’endemà. Una realitat que, aquest cop, es disfrassa en xarxa social.

PD: Ara, repassant fotografies, m’he adonat que en tinc moltes del mar. Avui són de l’Escala, l’Estartit i Roses.

Per escoltar: Aire Lliure, de La Porta dels Somnis

Fent un experiment: Si ajuntes totes les teves realitats i records, i les mescles, és més fàcil escriure alguna cosa un pèl decent?

Aquell vespre vaig baixar a la parada de Joanic. Mentre anava per la línia groga, no podia tatarejar allò de: “Sé prou bé, que pujes a Verdaguer…”. Mentre sortia del metro ens vam trobar. Jo havia d’anar a un lloc important, però tu em vas oferir pujar al teu pis a pendre alguna cosa. Tot i que havíem mantingut moltes converses junts, mai abans havíem parlat cara a cara. No obstant, semblava ben bé que ens coneixéssim de tota la vida. Sabies que estava il·lusionada, però no sabies el per què de la meva decisió. Mentre pujàvem per les escales, no podia parar de somriure. Per primer cop a la vida, m’havia atrevit a endur-me pel meu cor, i no per la raó. No sabia què havia de passar. Ni si el que feia estava bé o malament. Però el meu egoisme va voler acompanyar-te en aquell moment d’eufòria.

Vaig seure al sofà i vaig començar a fer el cub de rubik que hi havia sobre la taula. Estava mig desfet i volia sorprendre’t de que jo també el sabia fer. Mentre tu m’oferies alguna cosa per prendre, les cames no em paraven de tremolar. Vaig negar amb el cap. “Quan estic nerviosa, no tinc ganes de beure ni de menjar”, et vaig confessar. Tu vas somriure, i em vas dir: “Tens molta sort”. Jo, aquest cop, vaig afirmar tímidament: “Sí, però tu també”. Els dos sabíem a què ens referíem.

Mentre et servies un te, em vas preguntar com m’havia anat el dia. Jo et vaig contestar que prou bé: “M’han ajudat molt els teus ànims”, vaig dir abaixant el cap. “Parlar davant tanta gent d’una cosa tan important com és un projecte d’empresa no deu ser fàcil”, em vas respondre. Però jo, que sabia que estaves acostumat a estar damunt d’un escenari, et mirava incrèdula. “Però bé, és igual, ara ja està fet. Ara he de tenir altres coses al cap, com el guió d’aquella pel·lícula que et vaig dir que estava fent, i les pràctiques de final de semestre de la universitat”, vaig continuar.

No sé perquè, es va fer un silenci incòmode. Llavors vaig decidir ensenyar-te algunes de les fotos que havia fet durant la última setmana, que ja havia processat en HDR i que havia posat al iPad. “HD què?” Em vas preguntar estranyat. “High Dynamic Range”, vaig afegir. Et van agradar molt. Em vas preguntar si podríem quedar algun dia per fer fotos. Jo et vaig respondre amb un: “Clar! I tant, m’encantaria. Però per l’empordà. T’ensenyaré les formes que la tramuntana crea en les pedres. T’encantarà”.

Llavors va ser quan vaig mirar el rellotge, i vaig veure que ja s’havia fet molt tard. “Hauria de marxar. Però així fosc no sé si sabré trobar el camí”, et vaig dir. Tot i que et vas oferir acompanyar-me la meitat del camí, jo no et volia molestar més. “No, no cal. Em guiaré amb els cartells”. Jo em moria de ganes de quedar-me. Seguir parlant tota la nit, però l’endemà tenia classe, i no em podia permetre aquell luxe.

Mentre tornava a casa, pel carrer no s’hi veia ningú. Ja eren les dotze tocades i ja havia recorregut almenys mig quilòmetre. L’olor de la nit em va fer pressentir que alguna cosa no acabaria bé. No estava equivocada. Per darrera vegada em vaig voler guiar per la meva oïda per creuar de carrer. Però aquell cop no va funcionar. Un cotxe va sortir disparat i va xocar contra mi.

Havia quedat estirada al terra. Algú va baixar del cotxe i em va preguntar si estava bé. Aquella veu em recordava a algú. Vaig intentar obrir els ulls i incorporar-me, però no podia. Al meu cap només s’hi sentia el so estrepitós del cotxe intentant frenar sense remei. Vaig tornar intentar obrir els ulls, i un tel borrós no em va deixar enfocar la situació. Però vaig reconèixer aquella silueta. Vaig tornar a tancar els ulls mentre una última llàgrima recorria la meva cara freda. Eres tu.

Possiblement, si aquesta nit el subconscient hagués de barrejar totes les coses que avui no em puc treure del cap, somiaria una cosa similar a aquesta. Si ja ho dic jo, que veure Origen dos cops en dos dies consecutius no és bo.

Per escoltar: Nit freda per ser Abril, de Manel

PD: Les fotos que he penjat són en HDR, per si en tenieu dubtes.